Ayuntamiento de El Toro

Història del poble

Una de les primeres referències sobre la població ens remet a l'assentament iber (250 anys abans de J.C) en la Peña de les Pletes. En el lloc s'aprecien restes tant de l'Edat de Bronze així com ibèrics, ressaltant la inscripció en un punxó cilíndric d'os interpretat com "A tu. Fet per Nertse". A principis d'esta Era s'observaven moltes torres i murs llocs en els altells que servien per a resguard per a fer front a les incursions dels bàrbars, la qual cosa ens remet a la possibilitat d'un primer emmurallament en l'actual turó de la fortalesa d'El Toro. Si bé el procés romanizador no ha deixat un testimoni clar, en 1946 es van donar a conéixer uns camins empedrats que pogueren ser vies romanes del qual un segment continuava ascendint cap a les partides de la Talaia o Dels Plans, dirigint-se cap al Toro o Barraques. En 1957 Mateu i Llopis va fer constar la troballa d'un as hispànic frustre, moneda romana utilitzada primer en bronze i després en plata, per a les transaccions comercials. En 1995 van aparéixer noves proves de l'establiment romà al trobar-se diversos fragments de teules i rajoles en la Foia de Santo Domingo. Estos materials confirmen l'existència d'una edificació en el lloc, podent-se tractar d'una 'villae rusticae', masia romana estesa entre els segles II i IV després de J.C.
Es coneix que Procul, Bisbe de Segorbe l'any 589 després de J.C, va evangelitzar les noves gents procedents de les incursions bàrbares, rebent-se a Jérica als pobladors assentats en El Toro, Montán, Pina i Vilanova, abans de produir-se la invasió àrab. El nom de la vila es fonamenta en els radicals preromans 'Tor' o 'Tar' que revan abocar en el llatí 'Turris' associat a torre o castell. Identificat per altres erudits com 'Torus', és a dir, protuberància en el terreny o monticle. Va ser un vocable fàcil per als àrabs que es van establir en la comarca que van identificar eixa veu que en la seua llengua significa 'montaña' per a referir-se a la muntanya del terme. En 1836, l'erudit Talls va partir del nom que se li va donar en l'antiguitat al riu Palancia (Serabis), per a defendre que esta denominació estava composta per dos vocables hebreus o egipcis, Sher o Ser (toro o buey) i Apis (dios dels egipcios). Partint del vocable Ser (Toro - El Toro) es troba una correspondència amb les poblacions riberenques al riu Palancia com Torás, Serábica, nom sincopat pels àrabs per Sèrica o Xérica, actual Jérica o també Segobriga, la capital del Palancia, Segorbe. Cal destacar altres teories fundades pel jericano Francisco del Vayo en el segle XVI o Gaspar Escolano en el XIX, que ens parlen de la possibilitat que El Toro es cridara anteriorment Podi o Castellar.
No obstant això en els Annals del Reyno de València, publicats l'any 1613, el seu autor Francisco Diago assenyala ' d'Etobesa, que àgora és el Toro', però l'opinió majoritària ens porta a pensar que Etobesa hauria de localitzar-se a Bejís o Jérica, nuclis d'importants restes arqueològiques.
En 1228 les tropes aragoneses van realitzar diferents incursions conquistant la zona però el caos en la zona fronterera en 1232 va ser absolut i es va incrementar pels saquejos dels cavallers turolenses a les poblacions que encara allotjaven musulmans, com a Pomera salvatge, El Toro, Barraques (San Pedro de Bellmont), Arcs de les Salinas, Pina de Montalgrao, Vilafermosa i Cortes d'Arenós.
Davant del temor d'una excessiva expansió nobiliària aragonesa en el nord de Castelló, el rei El senyor Jaume va concentrar les seues forces a Terol, uns 120 cavallers de llinatge amb els seus respectius escuders (según Beuter; alguns de molta fama provinents dels Consells de dita ciudad), i sense a penes desviar-se de l'antiga calçada, va desplaçar les seues forces pel nord de la vall del Palancia. El 18 de juny de 1257, ens compte D. Francisco Aguilar, es va obligar a Terol a renunciar als seus drets sobre El Toro, Pina, i Barraques estant subordinades a Jérica.
El 28 de novembre de 1260 el rei El senyor Jaume I el Conquistador, va atorgar privilegis a la població cristiana i mora d'El Toro i a totes les seues alqueries (masías) que existien dins del seu terme, donant-los diversos drets i franquícies. Van actuar com a testimonis el seu lloctinent D. Ximén Pérez d'Arenós i els nobles D. Galcerán de Pinós; D. García Ortiz de Azagra; D. Carroz, senyor de Rebollet i D. Sancho de Antillón.
La vila va continuar en poder del Senyoriu de Jérica fins a extingir-se la seua línia successòria tornant a la corona. Però el període bel·licós i intranquil que es va travessar en l'últim terç del segle XIV, va motivar la reorganització dels veïns d'El Toro, Viver i Caudiel, insistint davant de l'infant El senyor Martín en la petició per a fortificar la vila. Demanda que es va denegar en diverses ocasions encara que suposem que es van realitzar obres de reforç en els murs de les cases més exteriors que formaven el perímetre de la vila i els accessos per mitjà de portals. El 20 de febrer de 1403, el ja Rei El senyor Martí I va prendre el sobrenom de 'El Humano' i va confirmar un privilegi que Jaume I havia concedit a la vila d'El Toro atorgant la jurisdicció absoluta i eximint els seus veïns dels tributs de lleuda i peatge.
Al morir El senyor Martín sense fills, la vila de Jérica va tornar a la Corona Real igual que els llocs de la seua tinença, passant més tard a Fernando I d'Antequera, heretant el senyoriu D. Alfonso V 'El Magnánimo' que ho va donar en feu al seu germà D. Juan el 30 de gener de 1417.
El 30 de juliol de 1428 Alfonso V d'Aragó va concedir al Toro la facultat d'imposar cises per temps de trenta anys sobre pa, vins, carns i altres articles. Després d'haver atorgat el rei El senyor Alfons la llicència de venda de Jérica i la seua tinença al seu germà D. Juan, este va vendre a Francisco Sarsuela el seu usofructo per 5.000 lliures en el mateix any.
En 1432 Francisco Sarsuela -tresorer d'Aragó- va adquirir la vila d'El Toro i la va retindre per als seus descendents. A mitjan segle XV va prendre possessió Francisco Sarsuela III al qual se li suposen tot tipus de tiranies i robatoris venent el municipi al seu germà Miguel. El gentilhome i enemic dels Sarsuela, Juan d'Añón al capdavant de 500 hòmens, va ser a agarrar Miguel Sarsuela el 29 de gener de 1478 conduint-ho a Segorbe on va ser ajusticiat. Els drets sobre el municipi van ser diverses vegades disputats. Pedro de Tenyir, lletrat i comissari de Joan II d'Aragó, va declarar en Trujillo la pertinença per dret del castell, vila i Baronia de Jérica i els llocs de Pina de Montalgrao i Les Barraques a favor de Violant Sarsuela, dona de Pedro Exarch. No és fins a 1518, després d'un període d'incerteses i revoltes que els hereus de Sarsuela venen els seus térbols drets al Comte d'Aranda. El comte es va entrevistar amb el secretari del Duc de Calàbria i Virrei de València, El senyor Fernando d'Aragó perquè este se'ls comprara en 1537.
El 26 d'octubre de 1550 va morir el duc sense fills, el qual testament a favor dels monjos jerónimos del monestir de Sant Miquel dels Reis els quals van regentar el municipi fins a la clausura de les comunitats eclesiàstiques i la seua desamortització en 1837. El monestir va cessar d'administrar la vila d'El Toro i pas lliurement a constituir una població del regne.
Els habitants de la població veïna, Barraques, depenien dels pastos i llenyes cedits pel Toro i Pina al no posseir un terme propi. La llei de la propietat es transgredia moltes vegades, i va obligar els seus veïns en 1846, a dirigir una petició a la Diputació Provincial sol·licitant que s'assenyalaren uns límits i cediren terres per part de les poblacions de El Toro i Pina. El 30 d'agost de 1885 es va reunir la junta municipal per a informar que l'epidèmia de còlera morbo asiàtic originava nombrosos òbits. Les gestions del rector Sr. Tarsillo Moreno, així com de l'ajuntament va forçar la urgent construcció d'un nou cementeri utilitzant-se grans blocs de pedra del castell i el portal de les escoles, pròximes a la plaça de l'església, inscrivint l'any de la seua construcció en l'accés del recinte que es coneix hui en dia.
A inicis del segle XX el vaig celebrar botànic i fill de Segorbe Carlos Pau Espanyol, va realitzar interessants estudis sobre les plantes de la Serra d'El Toro publicant el seu treball en 1903 en el 'Boletín de la Societat Aragonesa de Ciències Naturales' (Zaragoza), i anys després en la revista alemanya 'Sonderabdruck aus Fedde' de Berlín.
El nombrós gremi de fabricants d'alcohol (vinos, líquids i aguardientes) va haver d'enfrontar-se a la fil·loxera en 1912 i la impossibilitat dels mitjans per al seu tractament va fer que la plaga d'insectes destruïra les vinyes, minvant l'economia de la zona.
El vell forn del carrer Los Angeles -darrere de l'església- en possessió de diversos socis fundadors no podia satisfer la demanda del poble. Per tant es va decidir construir un nou forn en el carrer Sant Roc, obra realitzada en 1930 i decorada sobre la seua entrada amb taulellets que representen la imatge del patró.
La irrupció de la guerra civil va produir que l'exèrcit republicà es distribuïra per diversos punts del terme col·locant-se preferentment en la 'Hoya del Campillo', lloc on es van construir dos refugis subterranis, un camp d'aviació i un centre de comunicacions. La parròquia de Ntra. Sra. dels Ángeles es va convertir en un impropi magatzem de queviures i molts documents d'arxius municipals i parroquials van ser saquejats. Es van construir recintes o polvorins on es guardaven les armes i munició. Un d'ells es trobava junt amb el Barranco de la Falç i un altre en la muntanya en direcció a Alcotas (Manzanera).

Dl Dm Dx Dj Dv Ds Dg
 
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 

Formulari de cerca

 

Site developed with Drupal